Qualsevol territori que vulgui tenir uns referents clars, obeint una lògica i perseguint uns objectius inequívocs, haurà de maldar per aconseguir-ho i li tocarà resistir i perseverar. Ara bé, implicar-se en aquest procés no acostuma a ser una actitud generalitzada i el que és més habitual és que sigui una minoria la que pren la iniciativa, es mobilitza i treballa amb generositat, fent la feina pròpia i l’aliena. Està demostrat que la millor estratègia és assolir la proximitat del poder i la subsidiarietat en la presa de decisions, ja que ajuda a tenir consciència de quines son les possibilitats reals per desenvolupar les prestacions a què hom aspira i creu tenir dret; és en l’àmbit local on es viuen els problemes globals i des de on es pot començar afrontar el futur amb confiança.
El president Pasqual Maragall en el debat de política general del 28.09.2004, declarava que Catalunya havia de tenir un model territorial propi que garantís el progrés social i econòmic, i això es podia plantejar gràcies a l’impuls de les vegueries, construint espais de creixement, d’identitat econòmica i de connexió amb l’entorn, per formar un conjunt equilibrat i sostenible; i tot gràcies a tres principis fonamentals, descentralització (proximitat i subsidiarietat), eficiència (racionalitat i simplicitat) i heterogeneïtat (flexibilitat i simetria). Però en aquest projecte el Penedès seguiria esquarterat, en tres vegueries, com desprès al cap de 6 anys s’ha confirmat amb la Llei que va aprovar el govern el 02.02.2010, i que tenim pendent que ratifiqui el Parlament, esperem que amb l’esmena per afegir-hi el Penedès.
Poc abans d’aquell debat de política general, un manifest de l’IEP, presidit aleshores per Joan Solé i Bordes, posava en alerta a tothom. La resposta no es va fer esperar, especialment entre els grups més compromesos en la defensa del territori, com ara els que integràvem el col·lectiu Salvem el Penedès, i va ser així que va néixer la Plataforma per una Vegueria Pròpia, una entitat que té per finalitat recuperar definitivament el nostre reconeixement. La PVP ha fet un llarg camí, ple d’anades i vingudes, de gent que han abandonat i d’altres que s’hi han incorporat, amb grans dosis d’il·lusió, que ha persistit fins avui sense defallir, amb menys gent activa que la del principi, però amb un equip compacte que, en aquesta darrera fase de la campanya, ha cregut que era necessari optar per unes maneres més racionals que emocionals.
L’estratègia de la PVP es va definir des del principi, i l’hem seguit al peu de la lletra: tres onades d’un any/dos anys cadascuna, cavalcant cada una d’elles sobre la següent, i desplegant de manera cronològica les cinc tasques establertes; la primera, la presentació de la PVP i la divulgació de les seves finalitats, la segona l’agitació al carrer, una fase prèvia a la tercera i molt important, que va ser la recollida d’adhesions a ciutadans, entitats, empreses, associacions, per iniciar les determinacions jurídiques en una quarta fase, les mocions als ajuntaments i consells comarcals, i finalitzar l’actual i darrera, que la varem anomenar de control i que està concentrada gairebé exclusivament en els grups polítics del Parlament de Catalunya.
Durant aquests darrers 2.000 dies hem fet una feina transversal, de mobilització, de debat i de reflexió, sense limitacions i amb el compromís dels que hi han volgut ser, cosa que ha permès demostrar que som un poble amb aspiracions compartides i propòsits comuns. Però encara queden reptes pendents i gestos per veure, els toca als parlamentaris, més enllà dels tacticismes, tancar els acords. El que era una finalitat de la PVP, creiem que ara és una realitat majoritàriament compartida, s’ha despertat l’esperit penedesenc, el sentiment de pertinença a una entitat territorial específica, pròxima i pròpia. I per fer-ho possible ara, només cal que els polítics pensin en el Penedès, i no pas en les properes eleccions; l’objectiu final és preservar els valors que encara conserva aquest territori, corregir-ne els estralls que s’hi han produït i que amenacen d’estendre-s’hi i projectar-hi un futur amb menys creixements quantitatius i més desenvolupament qualitatius; i això només ho podem encarrilar amb l’Àmbit i la Vegueria del Penedès.
Fèlix Simon
Plataforma per una Vegueria Pròpia
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada