dissabte, 24 de març de 2012

QUO VADIS, PENEDÈS? - EL FUTUR DEL PENEDÈS: TERRITORI I PAISATGE - Cunit, 17 de març del 2012


Text de la intervenció de Fèlix Simon representant la Plataforma per una Vegueria Pròpia (Vegueria Penedès):

Mentres tenim el Penedès en construcció, ens proposen
una jornada que porta per títol Quo Vadis. Té gràcia, vaig llegir que la intenció de Sienkiewicz l’autor de la novel·la sembla que va ser retratar un cas d'opressió estatal similar al de la Polònia de la seva època. Al Penedès patim també una opressió molt fina, molt delicada, però descomunal pel territori que el tenim ja molt estressat, per la pressió soferta aquets darrers anys.


Durant el llarg pelegrinatge dels membres actius de la PVP, hem viscut molt d’aprop la indiferència vers el Penedès, durant la segona etapa del primer tripartit; les servituts i el menyspreu del segon tripartit; i ara desprès de quasi un any i mig de legislatura del govern de CIU, patim la seva timidesa, la manca de valentia. Això vol dir que a la pràctica els grups integrants del govern (primer PSC, ERC, ICV i ara CIU...) han prioritzat i prioritzen els interessos de partit i deixen per “sine die” les demandes de la gent que els ha votat; i en el nostre cas, que ho fa encara més greu, la demanda de la majoria de ciutadans penedesencs i el de les seves institucions, que pel que sembla no hi pinten res. Que poc consolidada tenim la democràcia. Desprès de les darreres incorporacions a la campanya d’Òdena i Mediona, ja son 66 ajuntaments de 73, que representen el 93% de la població, i els 4 consells comarcals... a banda d’entitats, organitzacions empresarials, sindicats, etc.


Al cap de més de 7 anys d’intensa activitat i d’accions pel territori, en què la PVP ha estat una eina de lluita i transformació, estem contents per haver fet incloure a l’agenda política catalana el reconeixement del Penedès, desprès de que la gent de les quatre comarques s’ha fet seva la proposta de la Vegueria Pròpia; però alhora estem molt descontents per la negligència de la majoria dels nostres polítics professionals, ja fa molt de temps que podriem tenir l’àmbit de planificació territorial en marxa, el Pla territorial parcial en funcionament, i tots els serveis territorials deplegats per les quatre capitals comarcals i segur que aleshores no hauriem estat exclosos a la Llei de Vegueries.


Fa 6 anys de la 1ª aprovació de l’àmbit funcional de planificació en comissió de política territorial, i 5 de la segona.... i més de vint mesos, des de la seva aprovació definitiva i per unanimitat al Ple del Parlament, el que vol dir que algun dia, més aviat tard que d’hora, la “ordenació del territori serà la pròpia”. En un edicte de 16 de desembre passat del Departament de Territori i Sostenibilitat se sotmet a informació pública el Projecte de decret de la Llei 23/2010 del 22 de juliol. Vam presentar diverses esmenes i no sabem encara el resultat de les mateixes, esperem que és publiqui ja d’una vegada el Decret definitiu, i començi finalment el compte enrere per el desplegament de l’àmbit Penedès.


I potser també, encara molt més enllà tindrem la “organització territorial pròpia”, però per això cal desbloquejar i activar les dues proposicions de llei per afegir la vuitena vegueria, presentades per Solidaritat i CIU, i que estan retingudes a la mesa del Parlament; recordem-nos que la Llei 30/2010 del 3 d’agost de vegueries, va ser aprovada el 27.07.2010 al Parlament per tan sols els 68 vots a favor del tripartit, de un total de 135. Ara, tenim una majoria suficient al Ple del Parlament, i CIU podria fer viables els compromisos adquirits, però no té cap presa i volen que primer s’aprovi la Llei de Bases del Règim Local. El mateix li va passar a ERC, mentres formava part del tripartit; cal recordar que va ser el conseller de Governació, el republicà Jordi Ausàs, qui va tirar endavant l’avantprojecte de la nova llei veguerial, establint en el seu annex la creació de 7 vegueries; com veiem els dos, ERC i CIU tenen por escènica, a la oposició diuen una cosa i quan son al govern fan la contrària.


Desprès l’executiu del govern modifica i atura la llei de Vegueries fins a nova ordre i la deixa en suspens per temps indefinit, per posar-la en marxa “quan la llei ho permeti”, diuen, el que vol dir que Madrid ens deixi modificar els límits provincials. Les provincies definides fa 179 anys segueixen sen, d’acord a la Constitucion espanyola de 1978, peces bàsiques de l’organització territorial d’Espanya (article 141), base de circumscripcions electorals (article 68) i les unitats de les quals es componen les comunitats autònomes. Desprès de la sentència del TC, si no canviem les provincies, -i les provincies no ens les canviaran mai- no podem crear vegueries... a no ser que tinguem un estat propi.


No cal dir que la PVP sempre ha defensat una reducció dràstica de l’estructura dels nivells de l’Administració, entre els ajuntaments i la Generalitat, només els Consells de Vegueries seria el nivell intermedi més idoni per prestar serveis als ajuntaments. Però de moment, amb totes aquestes incerteses hem arribat a una situació complexe, els ciutadans d’aquestes contrades, quasi mig milió de persones, continuem sense poder decidir el nostre futur, perqué no ens deixen, no volen que aconseguim un espai pròpi, que independitzem el Penedès dels nostres veïns dels quals som dependents. I quina es la raó?... no hi ha cap raó objectiva; però potser també es pensen que no cal córrer per concedir-nos el nostre reconeixement, no fos cas que els aires d’independència i de sobirania s’escampesin per tot Catalunya i ens desvinculessim de Madrid, per esdevenir un estat propi, el de l’estat català.


Però ara, al cap de tan de temps, i amb una nova conciència d’escasetat no volguda, sabem que volem per sortir de la crisi? De fet nosaltres veiem un futur del Penedès, exactament igual que el que veiem fa vuit anys enrera, quan ens amenaçaven de revisar el PTGC sense el Penedès, i en uns moments que tan sols hi havia aprovat un sol Pla Territorial Parcial, el de les Terres de l’Ebre; ara ja ho estan tots menys el nostre.. El moment era doncs immillorable, tot estava per fer i tot era possible, per això, des de la PVP calia passar de la protesta a la proposta i de la proposta a l’acció.... era i és la millor opció de supervivència col.lectiva i de coherència pràctica. Ara només val allò que es eficàç i eficièn. Un proverbi africà ens diu que on hi ha un somni i ha un camí. La Vegueria Penedès, és la nostra raó de ser, i per això ens mirem el Penedès des de l’optimisme.


Tots en volem, de qualitat de vida, i el paisatge on vivim és una peça determinant per assolir-la. Ens cal un projecte territorial renovat, adaptat a la nostra realitat i que ens garanteixi un futur equilibrat ambientalment. Cal reciclar els territoris que han estat maltractats per les decisions metropolitanes. Ens cal reduir al mínim la necessitat de més infraestructures al corredor prelitoral, ara que les autopistes tenen un 20% menys de trànsit. De l’A7 queda un tram pendent de 79 km. entre Altafulla i Abrera, no cal que el facin, així com un nou carril de l’AP-7, tampoc cal que el facin, tan sols ens cal la gratuïtat per a la gent del Penedès pels moviments que fem dins del nostre territori i acabar així amb les elevades tarifes que paguem, escandaloses en el cas dels túnels del Garraf. Cal exigir millores de tot tipus en el servei ferroviari, deficient al Garraf i a l’Alt i Baix Penedès i vergonyosament irrisori a l’Anoia. Aquesta comarca té l’única autovia gratuïta de la vegueria i el que pot semblar un avantatge acaba sent una càrrega ja que absorbeix un trànsit desmesurat, especialment de camions, amb totes les conseqüències de contaminació i congestió que comporta.


L’actual govern català considera “prioritari” donar llum verda al Logis Penedès, però aquesta decisió genera moltes incerteses i molts dubtes de quins son els beneficis. Fer el Logis és carregar el Penedés de camions, perquè les tones que arribessin es distribuirien per carretera. Cal recordar que el projecte ha tingut molt poc en compte, la voluntat i autonomia dels governs locals i la directiva 2011/42/CE que estableix l’obligatorietat de realitzar consultes a la població afectada durant els processos de planificació territorial. Tot això ens fa pensar ara, la voluntat del govern de portar l’Eurovegas molt aprop del Penedès, que la considerem un disbarat. Com escrivia fa uns dies en Josep Ramoneda a l’ARA: “Creix un nou populisme consistent a utilitzar els aturats com a coartada per defensar l’indefensable”.


Aquest no es el model de creixement per sortir de la crisi. Vigilem que determinat turisme ens pot canviar la manera de viure. Si la marca “costa de Barcelona” que s’hi ha inclòs a la força les comarques de l’Alt Penedès i el Garraf, ha de portar una icona del capitalisme més hortera, ja tenim un bon argument per marxar com més aviat millor. Potenciem l’enoturisme, malgrat la Diputació de Barcelona ens hagi deixat de banda com a submarca turística de “Costa de Barcelona”, i totes les variants i productes de turisme que ens son propis, i tots en sortirem guanyant. L’objectiu ha de ser preservar la nostra identitat i interessos com a territori autogestionat.


I posats a dir el que ens preocupa, no podem passar per alt la decisió del Grupo Cementeras Portland Valderrivas d’incinerar a les instal.lacions d’UNILAND, a Santa Margarida i els Monjos i Vallcarca, de cremar residus sòlids urbans i fangs de depuradora, que seran utilitzats com a combustible als forns de ciment, en substitució dels habituals combustibles fòsils. Aquest tipus d’incineració de residus tòxics i perillosos figura dins de les primeres causes de producció de dioxines, furans i metalls pesants, elements clarament cancerígens. Segons el Dr. Eduardo Rodriguez: “Cremar residus amb les tecnologies actuals implica un impacte sobre la salut...”


Per contra les cimenteres defensen que la valorització energètica de residus és una activitat segura i que permet la reducció d’emissions de CO2. Una curiositat que observo en la Memòria de Sostenibilitat del Grup, a l’apartat “indicadores clave de sosteniblidad”, si es comparen les dades entre el 2008 i el 2010 veurem una xifra de facturació d’un 37,77% inferior, però si mirem les emissions absolutes de CO2 la reducció es de només un 22,53%. No volem al Penedès activitats que contaminin l’atmòsfeta, el sòl i els aliments; però com diu Jaume Colomer, professor de la UB “És molt difícil que les organitzacions governamentals prenguin decisions radicals per garantir la qualitat ambiental si aquestes van en contra dels interessos dels poders econòmics que les sostenen”. El que no hi ha dubte és que la millor política és la de reduir, reutilitzar i reciclar els residus.


Fa uns dies llegia a Nació Digital, un titular que em va posar la pell de gallina: “El Penedès lidera la vegueria de l’atur”. Doncs és un títol ben estrany. El normal seria dir: “El Penedès lidera el rànquing de l’atur” o bé “La Vegueria Penedès líder en atur”. El Baix Penedès i l'Anoia, són les comarques amb més atur de Catalunya, amb una taxa del 15,7% i 13,9%, respectivament, quan la mitjana catalana és de l'11,7%; el Garraf, registra un índex del 12,6%, mentre que l'Alt Penedès, es troba just per sota de la mitjana nacional, amb l'11,6% d'aturats.


Durant els darrers anys hem perdut un munt d’oportunitats, per deixar les decisions en mans dels altres. Un exemple el tenim amb la reestructuració bancària, a causa de la qual no s’ha pogut garantir la continuïtat del sistema català de caixes d’estalvi. En quatre dies, ens hem quedat sense poder financer i el govern ha fet veure que aquí no passava res. Ara tenim un buit immens. I al Penedès, hem perdut una entitat centenària, i tenim motius per estar molt preocupats per la reducció dràstica de la xifra que el BMN destinarà a l’Obra Social de Caixa Penedès, i amb tot plegat hi té molt a veure la mediocritat i una gestió poc professional dels seus òrgans directius.


S’ha de parlar clar. El Penedès necessita cohesió i un lideratge que concentri i canalitzi les energies, donat que ara som una regió difusa; i entre l’Anoia, l’Alt Penedès, el Baix Penedès i el Garraf, hem de trobar els punts en comú per ser un pol de poder polític, de dinamització econòmica i d’articulació del territori. L’objectiu de la PVP és l’excel.lencia pel Penedès, a tots els nivells, esdevenir un referent territorial. I com diu el Josep Mª Albet, actual president de la D.O.: El Penedès ha de ser la primera en vins ecològics” i jo afegiria, i també el primer àmbit i la primera vegueria ecològica de l’estat català.


Llegia fa uns dies una entrevista a la monja benedictina Teresa Forcades i deia: “Si les dones de l’Església volguéssim, això canviaria en 24 hores”; i jo us diria el mateix, si els homes i dones del Penedès voguéssim, això conviaria en 24 hores; i també que si els parlamentaris volguéssin, ja ho tindriem tot resolt, i no caldrien més retallades, acabariem definitivament amb l’espoli fiscal. Segurament per la nostra covardia, els catalans tenim el que ens mereixem, però ara tenim de nou la possibilitat de canviar les coses. El nostre compromís amb el desenvolupament de les persones i del territori segueix més viu que mai, i la crisi és una bona oportunitat per repensar-nos.



Fèlix Simon

PVP